Realment el més important del meu llibre és l'apartat de la dedicatòria, en el que mencion al meu pare, al meu padrí i a gent tan important en la meva vida como el Tio Toni.
No han pogut llegir el meu llibre, però cada paraula té alguna cosa que veure amb ells.
Vos deix una impressionant anàlisis d'en
Rafel Borrás sobre 'La Banca Culpable':
Segons l’autor, l’economia s’ha d’entendre i, segurament per això, la majoria de les pàgines del llibre estan dedicades a fer més fàcil comprendre les dinàmiques internes d’aquest món de les oficines bancàries a les quals s’han venut productes financers que eren autentiques estafes, s’han signat hipoteques amb clàusules abusives, o s’han concedit crèdits temeraris, únicament per incentivar la dèria del consum irresponsable o l’economia especulativa. Les mateixes oficines bancàries que ara ofereixen uns crèdits amb interessos d’usura o són implacables en la denegació del crèdit a l’economia productiva. Val a dir que Pau Monserrat responsabilitza d’aquesta malifetes al sistema financer, i no als bancaris: “Por mucha culpa que queramos achacar a los bancarios de primera línea, está claro que no han sido éstos los diseñadores de la estrategia financiera que nos ha llevado al punto de no retorno actual ni los que se han enriquecido con ella” (pàg. 287).
“La banca culpable” no és una causa general a la banca, diguem-ne, convencional. És un text que defensa la necessitat de “regeneració” del sistema bancari hegemònic i, al mateix temps, advoca per una major formació financera de la ciutadania. En aquest sentit, al llibre de Pau A Monserrat està molt present la idea de què el banc no és el nostre amic i, alhora, ens diu que no hauria de tornar ser el nostre enemic. Explica que els bancs no són consultors financers sinó venedors d’aquests productes. Parla de banc bo, banc lleig, banc dolent... Un bon banc, ens diu, és aquell que té clar quin és el seu negoci i garanteix bons serveis al client.
Personalment no qualificaria aquest llibre entre la literatura d’economia alternativa, però això no em priva d’afirmar que és un text compromès i de combat. És un text que pretén remoure la consciència dels directius de la banca i fer-los pensar si realment tenen motius per sentir-se orgullosos del seu treball, un text que parla de “cláusulas hipotecarias explosivas” i afirma que “Las soluciones al drama económico y social de los desahucios son muchas, sencillas de aplicar y conocidas por los distintos gobiernos de turno…”, en definitiva un llibre que convé llegir. Per canviar les coses és necessari conèixer-les, i per canviar el poder de la banca, el llibre que comento em sembla imprescindible.
Per acabar no em puc estar de dues llicències personals: En primer lloc, que Pau A. Monserrat dedica el llibre a son pare, Antoni Monserrat i Moll, i al seu padrí, Pau Monserrat Palerm. Tot i que ja fa algun temps que ambdós ens han deixat, estic segur que en Toni estaria més orgullós del llibre del seu fill que de qualsevol nova troballa estadística o rescat empresarial en el qual estiguès embarcat, i a l’avi Pau el feria més feliç que el millor quadre de la Seu de Palma que pogués pintar.
